Mot del dia: BLOG

Ahir, l'IEC ens va sorprendre amb la decisió de fixar el mot blog, seguint un criteri diferent de la forma que havia aprovat el Termcat l'any 2005, bloc, i que per tant era, fins ara, l'única forma acceptada des d'un punt de vista institucional. En paral·lel, desapareix la forma blocaire i a partir d'ara caldrà dir bloguer. Les explicacions de l'IEC, segons aquesta nota del Termcat, són les següents: 

"El motiu bàsic que ha menat la Secció Filològica a proposar el canvi de bloc perblog (i de blocaire per bloguer -a) és el fet que blog s’ha estès en català molt més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.

Amb tot, no és menys cert que el mot bloc també estava força estès: vegeu, si no, els blocs de Vilaweb, de Google, de Blogger, els Premis Blocs Catalunya, etc. Totes aquestes pàgines (i també nosaltres, ho reconeixem) hauran de revisar les seves denominacions, llevat que es declarin insubmisses al canvi.

Per a adoptar la decisió definitiva, potser l'opinió de Gabriel Bibiloni ha tingut el seu pes, ja que, des d'aquest article de 2005, s'ha postulat com un dels més ferms defensors del mot blog. Tanmateix, a la xarxa ja s'han alçat les primeres veus crítiques contra aquesta decisió, com ara la del blog Gazophylacium (http://lexicografia.blogspot.com/2013/02/fora-metafora.html), que fins i tot s'atreveix a aventurar, a la llarga, que totes dues formes seran considerades vàlides.

(Imatge extreta de la nota del Termcat, http://www.termcat.cat/ca/Comentaris_Terminologics/Finestra_Neologica/170/)

Sobre els noms de les lletres

Arran d'un comentari que vam llegir ahir, publiquem una entrada amb els noms de totes les lletres i els dígrafs de la nostra llengua, tal com s'han d'escriure i pronunciar:

A: la a
B: la be
C: la ce
Ç: la ce trencada
D: la d
E: la e
F: la efa
G: la ge
H: la hac
I: la i
J: la jota
K: la ca
L: la ela
L·L: la ela geminada (és incorrecte *la el·la)
LL: la ela doble (és incorrecte *la ella)
M: la ema
N: la ena
NY: la ena i grega  (és incorrecte *la enya)
O: la o
P: la pe
Q: la cu
R: la erra
S: la essa
T: la te
U: la u
V: la ve o la ve baixa
W: la ve doble
X: la ics o la xeix
Y: la i grega
Z: la zeta

Remarques
Fixeu-vos que l'article no s'apostrofa mai davant de les lletres.
Sobre el nom de les lletres f, l, m, n, r i s, abans de la normativització de la llengua s'utilitzava les denominacions ef/efe, i Fabra va optar per aquesta última, amb vocal de suport final, però canviant la e per una a segurament per reforçar el so de la e neutra. Tanmateix, aquesta és la denominació que s'ha seguit en altres parlars on no es pronuncia la e neutra (com ara en valencià, tal com recull la Gramàtica Normativa Valenciana).
Per a saber més sobre l'evolució del nom de les lletres, recomanem aquest article: http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm

Mot del dia: PROCRASTINACIÓ

Avui proposem un mot lleig, perquè tots tenen cabuda al diccionari i al nostre bloc: procrastinació. I el proposem perquè és de plena actualitat, ara que ens trobem en ple Congrés Internacional de Mòbils: es tracta, segons el Termcat, de la 'tendència patològica a diferir o a remetre una acció al dia següent'. D'altra banda, la Wikipedia el defineix com 'l'acció o l'hàbitde deixar per a més endavant accions o activitats que s'han d'atendre per altres de més irrellevants i agradables.' Èl terme té plena vigència, doncs, perquè sovint l'ús del mòvil fa que ens oblidem de les feixugues obligacions i atenguem abans les entretingudes devocions (xarxes socials, xats, internet...).
El mot està format amb les partícules pro ('endavant') i cras ('demà'), i quant al significat està emparentat amb la postergació ('deixar de fer una cosa per fer-ne d'altres). En definitiva, amb les velles dites de "Abans és l'obligació que la devoció", "No deixis per a demà el que puguis fer avui" o "Feina feta no té destorb".
De manera que, si esteu procastinant, deixeu el bloc i torneu a la feina. ;)

Exemple de procrastinació (imatge extreta de http://dabecintl.com/procrastination-habit-or-disorder/)

Mot del dia: FREDOLIC

Avui, un mot relacionat amb la temperatura que fa aquests dies: fredolic. Segons el DIEC, serveix per a referir-se a una persona "molt sensible al fred", i també a un tipus de bolet comestible. El mateix diccionari en recull altres variants dialectals, com ara fredolec (només com a adjectiu: "persona fredolega"), fredeluc o fredolí (tant per a l'adjectiu com per al bolet).
Totes les formes són derivacions i variacions del llatí frigidulu, diminutiu de frigidum ('fred').
Amb el significat de l'adjectiu, cal evitar sempre el barbarisme *frioler.

El pingüí fredolic (http://www.fotolog.com/vilax_pipol/17037597/)

Mot del dia: SOMNI

Si fa una setmana parlàvem de son, avui parlarem d'un mot que té molta relació i amb el qual, sovint, es confon: somni. Aquest es refereix a la 'sèrie de pensaments, imatges i d'emocions que ocorren durant el son' (DIEC). La confusió ve per una altra interferència del castellà, ja que en aquesta llengua els dos conceptes s'expressen amb la mateixa paraula, sueño. Cal fixar-se, doncs, si parlem de l'estat fisiològic o del procés imaginatiu de la ment per fer servir una paraula o una altra.
El DIEC també recull la variant ensomni però no els col·loquialismes sòmit i ensòmit (vulgarisme, segons el DCVB), formes populars molt antigues que no van passar el sedàs per a entrar al diccionari i que es van perdent en la llengua oral.
Emparentat amb el somni tenim el verb somiar ('tenir un somni'), que ha donat paraules i expressions com ser un somiatruites o un somiador, que és qui somia despert: és a dir, qui té il·lusions difícils de complir. Per cert: convé recordar que somiar és la forma patrimonial; somniar és un forma antiga i llatinitzant.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar-se, de Salvador Dalí
(Imatge: http://shop.salvador-dali.org/ca/poster-somni-causat-pel-vol-d-una-abella-al-voltant-d-una-magrana-un-segon-abans-de-despertar-1944.html)

Mot del dia: CUCANYA

Avui proposem un mot infantil i festiu: cucanya. Es tracta d'un "pal llis i ensabonat pel qual cal enfilar-se o caminar per agafar com a premi un objecte lligat a un dels seus extrems". (DIEC) Certament sembla que sigui un joc pertanyent al passat, perquè ja no se sol celebrar en les festes actuals. El nom, però, té altres usos:

- Jocs de cucanya. El mot serveix per referir-se a tota una sèrie de jocs tradicionals infantils, als quals encara hi ha costum de jugar en festes destacades: el joc de trencar l'olla (o pinyata, que ara està canviant i sovint es fa de paper), la cursa de sacs, el joc d'arrancar cebes, conillets a amagar, el joc de les cadires, el joc d'explotar globus, etc.

- Terra de Cucanya, també dit terra (o país) de Xauxa, per referir-se a un país imaginari, on hi ha una gran abundància i on tothom pot viure regaladament sense treballar. 

El mot prové de l'italià cuccagna, amb el mateix significat, segurament de formació expressiva.

Cucanya a Vila-real (extreta de http://www.vila-real.info/vilapedia/index.php?title=Jocs_de_festa_de_carrer)

Mot del dia: MÒBIL

Ara que som a les portes d'una nova edició del Mobile World Congress i que el Termcat ha editat la guia La telefonia al dia amb els termes més destacats d'aquest àmbit, parlarem del mot mòbil, perquè sovint és causa d'errors ortogràfics.

D'entrada, direm que mòbil significa 'Que es pot moure o transportar', però ara per ara tothom el lliga al substantiu telèfon; no obstant això el mot és ben antic, i tradicionalment s'ha utilitzat en altres contextos: aquell objecte decoratiu que es penja i que es mou constantment, el motiu que impel·leix a obrar d'una manera ("el mòbil d'un crim"), les peces que conformaven les lletres en les velles impremptes ("tipus mòbils"), etc.

El problema ortogràfic del mot radica en la b, diferent d'altres paraules de la família: si escrivim amb v totes les formes del verb moure o altres mots com moviment, perquè escrivim amb b paraules com mòbil, mobilitat, immòbil, etc? Doncs perquè en llatí ja era així (mobilis, movere), i així s'ha transmés i mantingut en moltes llengües, inclosa la nostra: en anglès (mobile, move), en francès (mobile, movoire), en italià (mobile, muovere)... En castellà, en canvi, es va decidir homogeneïtzar les dues grafies en v, potser per simplificar-ho, fet que comporta que sigui una de les poques llengües que escriu móvil amb v.

En el nostre cas, es podria considerar que les paraules que porten v són patrimonials (van evolucionar des del llatí), mentre que les que porten b es consideren cultismes o semicultes (s'han creat posteriorment), per això han mantingut la grafia llatina.  

Per aclarir una mica la situació, donem una llista amb les paraules que s'ecriuen amb v i les que s'escriuen amb b.

S'escriuen amb v

- Movible i derivats: amovible, inamovible... 

- Movedís, moviment, moviola... 

- Totes les formes dels verbs formats amb moure (remoure, commoure, promoure): movem, commovia, promovent, etc.

S'escriuen amb b 

- Totes les paraules formades amb l'arrel mòbil: mòbil, immòbil, immobilista, mobilitzar, mobilitat, mobilització, automòbil, etc.

- Per aquesta mateixa raó, totes les paraules relacionades amb moble i immoble (provenen del mobilis llatí): immobiliària, mobiliari, etc.

Veiem, doncs, que en realitat porten v totes les paraules relacionades amb el moviment, tret de les que tenen l'arrel mòbil. Senzill, oi?

Telèfons mòbils (imatge de http://www.aragirona.cat/noticia/82981/recuperats-19-telefons-mobils-robats-a-uns-menors-a-figueres)

Mot del dia: OÏDA

Avui proposem una paraula relacionada amb els sentits: oïda. En concret, és el sentit amb què es perceben els sons i també l'acció d'oir: "La notícia ha arribat a oïda de tothom". 
D'aquesta paraula cal fer alguns comentaris, arran de la interferència del castellà:
- En primer lloc, la forma: és una paraula femenina i porta dièresi. Per tant, no direm mai oït, *oída, etc. (oït és correcte, però, com a participi masculí del verb oir: "He oït uns sons misteriosos").
- En segon lloc, el significat: així com en castellà la paraula serveix per a referir-se, a més del sentit, a l'òrgan, nosaltres hi hem de fer servir el mot orella: "l'orella interna i externa", "em fa mal l'orella". El mot orella també designa el sentit: "tinc bona orella/oïda per a la música".  
La paraula oïda és el participi de passat del verb oir, derivat del llatí audire, que vol dir tant 'sentir' (percebre amb el sentit de l'oïda) com 'escoltar' (aplicar l'orella a alguna cosa): "I diuen que en les illes oí dolça cantúria" (Jacint Verdaguer, L'Atlàntida); "Veu lo rei que eixia d'oir missa" (Tirant lo Blanc). 
Pareu l'orella, doncs, i feu servir el mot oïda amb propietat.

L'òrgan de l'oïda és l'orella (imatge extreta de http://www.xtec.cat/centres/a8041568/curri/naturals/coshuma/sentits/oida.htm)

Mot del dia: ESCORCOLLAR

Avui proposem un mot que ha sortit a la premsa arran d'una investigació policial: escorcollar. Significa 'examinar minuciosament, amb detall (una casa, un llibre, una peça de roba...)' i té un origen incert: els diccionaris de l'Enciclopèdia (GDLC i Etimològic) el fan provenir, probablement, del germànic skulkan, 'explorar, vigilar', amb influx de l'oc. escoscolhar 'esclovellar'. El DCVB, en canvi, dóna una explicació més simple: diu que prové de corcoll ('pinyol') a partir d'un significat primitiu d'escorcollar: 'treure el corcoll, examinar fins al corcoll'.
Com a curiositat, el mot corcoll té diversos significats, a més de 'pinyol' (segons el DCVB, perquè DIEC i GDLC són més restrictius): corcó, capoll de la baldufa i tos ('esquena'); en aquest sentit, les expressions caure de tos i caure de corcoll són sinònimes. Amb aquest mot també tenim la locució anar de corcoll, que significa 'decaure, anar malament'.
D'altra banda, per referir-nos a l'acció del verb escorcollar, podem fer servir altres sinònims com perquirir, inspeccionar, escodrinyar... però mai registrar, que no és correcte amb aquest sentit.
Pel que fa al substantiu escorcoll, derivat del verb, és sinònim de perquisició (eviteu el barbarisme *pesquisa).

Resultats d'un escorcoll policial (foto: http://www.aravalles.cat/noticia/1708/escorcolls-a-caldes-en-una-operacio-policial-contra-el-trafic-de-droga)

Mot del dia: SON

Avui dilluns, un mot relacionat amb el dia de la setmana que, sovint, dóna maldecaps: son. El problema ve donat perquè té dos significats bàsics diferents i cadascun té un gènere diferent (masculí i femení). Vegem què en diu el DIEC:
1 masc. Estat fisiològic que constitueix el període de descans, en què la consciència i la voluntat són suspeses totalment o parcialment i les funcions orgàniques són disminuïdes. Un son tranquil, reparador. Tenir el son fort, lleuger. Agafar el son. Perdre el son. Passar tota la nit en un son. El primer son.
2 fem. Ganes de dormir. Tenir son. Caure de son. Resistir a la son. Tinc una son que no m’hi veig. Conta’m alguna cosa, a veure si em fas passar la son. És una cançó que fa venir son. Rondar-li a algú la son.
Per tant, l'estat fisiològic de descans és un mot masculí, el son (Tinc un son fort) mentre que les ganes de dormir és femení, la son (Tinc molta son).

En relació amb el son intranquil i angoixós, el malson, vigileu que s'escriu tot junt en una sola paraula. 

Mafalda amb cara de son (imatge extreta de http://chistes-argentinos.com.ar/humor/vivir-despeinados/)

Mot del dia: TENDUR

Avui parlarem d'un mot valencià molt poc conegut però que anomena un objecte bastant quotidià: tendur. Segons el DIEC, es tracta de la 'taula tapada de roba sota la qual es posa el braser' (lamentablement, com ben sovint, hem de recórrer al castellà per entendre millor el significat: és el que ells anomenen mesa camilla). També se'n pot dir taula braser, de manera més descriptiva, però si amb una sola paraula podem expressar la mateixa idea, i si a més la paraula és tan vella i bella alhora, molt millor.
Sobre l'etimologia, ni GDLC ni DCVB la donen; tanmateix, diversos filòlegs s'han aventurat a esbrinar-la: segons Emili Casanova, basant-se en Coromines, està relacionat amb el verb tendre o fins i tot amb tenda, però sembla més lògic que tingui relació amb l'àrab tannur, 'forn', com s'explica en aquesta fitxa del CDLPV. En aquest sentit, és curiós que el mot tendur figuri en el Termcat, a banda de sinònim de taula braser, com a forn d'argila originari de l'Índia i el Pakistan, com una adaptació del francès tandoor. Sembla, doncs, que la relació és òbvia.

Tendur o taula braser (imatge extreta de http://usuaris.tinet.cat/rribot/plantillaBONA.html)

Expressió del dia: A LA BABALÀ

Avui no parlarem d'un mot sinó d'una expressió: a la babalà, en homenatge al miler de treballadors de RTVV acomiadats la setmana passada. I és que, com bé sabeu molts de vosaltres, A la babalà va ser un programa infantil mític de Canal 9 nascut al mateix temps que el canal, l'any 1989, que va permetre als xiquets i xiquets valencians veure els dibuixos animats en valencià. Amb el temps es va reconvertir en Babalà Club i ara té l'asèptic nom de Babaclub.
L'expressió a la babalà s'utilitza quan les coses es fan sense posar-hi atenció: "Han acomiadat els treballadors a la babalà, sense pensar".  L'expressió en té altres de sinònimes, com ara a la lleugera, sense solta ni volta, sense trellat... 
L'origen de la dita prové directament de l'expressió àrab 'alà bâb Al-lâh, que literalment vol dir 'sobre la porta de Déu', on bâb pren el sentit de 'poder', i d'aquí 'en poder de Déu', és a dir, 'com Déu vol' (GDLC). Segons el DCVB, aquesta expressió la diuen els àrabs per acomiadar els captaires.
Altres formes de l'expressió, dites actualment o documentades en textos històrics, són:
- A la babal·là o bé A la babal·lana (Balears) 
- A la bovalà o bé A la bobalà (País Valencià), els dos per influència de bovo.  

Més informació, en aquesta entrada del portal dites.cat: http://frasesfetes.dites.cat/2008/04/la-babal.html

Fotograma d'un dels primers programes de A la babalà, presentat llavors per Diego Braguinsky (extret de http://www.espaidospuntzero.com/juguem-lero-amb-rtvv/).

Mot del dia: DESNONAR

Avui, un verb de plena actualitat: desnonar. Fa poc temps era un verb bastant desconegut, substituït sovint pel barbarisme *desahuciar, però la situació de crisi que vivim l'ha posat tristament de moda i els mitjans de comunicació l'han reviscolat.
El verb té diversos significats, amb una idea de fons semblant: "dir no". Per a explicar-los, ens basarem en el DIEC i en el Diccionari d'ús dels verbs catalans: 
1. Desnonar algú: fer-lo fora d'un immoble. El propietari desnonarà els llogaters perquè no paguen.
2. Desnonar un malalt: declarar-lo incurable. Els  metges han desnonat el malalt pel càncer que pateix.
3. Desnonar un objecte: arraconar-lo, declarar-lo inservible. Ha decorat la casa amb mobles que havien desnonat.
4. Desnonar un acord: suspendre'l, descomprometre'l. Les dues famílies van desnonar el prometatge. 

Sobre l'etimologia hi ha discrepàncies aparents, tot i que en realitat no sembla que hi hagi dubte. Segons el DCVB, es tracta d'una variant per assimilació de desdonar, però això és estrany perquè el significat d'aquest verb és contrari: significa 'recuperar una cosa donada'. Tantmateix, és cert que en algunes contrades s'utilitza el verb desdonar amb aquest significat. Vés a saber quin ha influït quin!
El GDLC, en canvi, fa derivar el verb de l'adverbi no, de manera més encertada: realment, el desnonament és l'acte de 'dir no'. Segons llegim aquí, el verb desdir-se podria haver interferit en aquesta evolució.
El substantiu derivat d'aquest verb, com acabem d'anomenar, és desnonament. Cal evitar, doncs, el barbarisme *desahuci.

Foto extreta de http://xarxanet.org/juridic/noticies/desnonaments-moratoria-de-dos-anys-escassa-i-discriminatoria

Mot del dia: SAFATA

Avui proposem el mot safata, al fil d'un errada clamorosa de què hem tingut coneixement, comesa per un entitat valenciana que rep fons públics. Heus aquí la imatge de l'errada (gràcies a @sensenick): 

De vegades la realitat supera la ficció, i si moltes vegades fem broma amb barbarismes com bocadill de jamó i ques, aquesta vegada la broma ha esdevingut real: s'han limitat a fer una adaptació gràfica de la paraula castellana i en paus. Desconeixem si l'error és voluntari o no (ens guardem la nostra impressió), però en tot cas és lamentable que una entitat que rep diners de la Generalitat per fer un cartell en valencià no dediqui la cura necessària a dissenyar-lo i imprimir-lo amb un mínim de correcció. I no hi ha mecanismes de control? On és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua? I Política Lingüística?

El mot safata és el correcte per referir-se a la peça plana, amb vores de poca altura, per a portar alguns objectes com gots, tasses, plats, etc., o per a presentar alguna cosa (DIEC). Per tant, cal evitar sempre els barbarismes *bandeja o *bandeixa de la foto.
L'origen del mot és àrab: prové de sàfat, 'panera'. També es poden fer servir sinònims com plata o plàtera.

La paraula forma part també de l'expressió donar una cosa en safata, que significa 'donar grans facilitats a algú perquè aconsegueixi alguna cosa'.

Safates en un menjador escolar (foto: http://www.ela.cat/menjadors/)

Mot del dia: GRATACEL

Avui proposem un mot que els darrers dies, amb la decisió d'Eurovegas d'instal·lar-se a Alcorcón, ha estat en boca de molts mitjans: gratacel. Segons el DIEC, es tracta d'una 'casa que consta d’un gran nombre de pisos i ateny una alçària molt gran.' No indica a partir de quants metres es considera gratacel una casa, però això també depèn de l'alçària dels edificis del voltant.
El mot, quan és en singular, no porta s afegida. Això seria obvi si no fos perquè, en castellà, a diferència d'altres idiomes (com l'anglès o el francès), hi afegeix una s i fa rascacielos, cosa que provoca, sovint, errors quan alguns parlants volen dir la paraula en català. Per tant, eviteu dir gratacels quan us referiu a un sol edifici.
I recordeu també que no porta guionet, seguint la norma que diu que els mots compostos per verb+substantiu van units sense guionet, excepte quan el substantiu comença per r-, s- o x- (no és el cas).

Gratacels de Barcelona (foto: http://www.tercerob.com/)

Sobre la minúscula de "papa"

Avui que el papa ha renunciat el seu càrrec, farem un breu apunt sobre l'ús de la minúscula (o majúscula) en aquest mot. Segons tots els manuals d'estil catalans, partint dels documents Majúscules i minúscules de la Secretaria de Política Lingüística, i L'ús de les majúscules i les minúscules, de l'IEC, els càrrecs oficials i títols nobiliaris s’escriuen amb minúscules inicials, tant si amb la designació del càrrec ens referim a la persona concreta que el té com si no és així, atès que els càrrecs no tenen per ells mateixos cap singularitat semàntica ni social que els individualitzi.

Exemples
- "El papa Benet XVI ha renunciat el càrrec" / "El papa ha renunciat el càrrec"
- "El rei Joan Carles I ha tingut un accident" / "El rei ha tingut un accident"
- "Hem saludat el president de la Generalitat" / "Hem saludat el president"

(És una excepció d'aquesta norma els "Reis d'Orient", atès que aquí la paraula Reis es considera nom propi).

Mot del dia: DISFRESSA

Avui és un bon dia per parlar del mot disfressa, atès que tots els nens i nenes del país en porten una posada per celebrar el Carnestoltes a les escoles. Recordem que cal utilizar aquesta forma i evitar el barbarisme *disfràs. Alerta amb el gènere de la paraula: és femenina (la disfressa, les disfresses), i atenció també al verb: és disfressar, amb e, i no *disfrassar. 
L'origen de la paraula és incert: segons el DCVB prové del llatí farsus, 'embotit', per l'embotiment de palla amb què es fabriquen els ninots per imitar la figura humana; el GDLC, en canvi, fixa l'origen en un significat antic del verb fressar: 'esborrar un rastre, despistar', i d'aquí 'desfigurar-se amb vestits estranys o màscares'.

Coberta del llibre Disfressa't de princesa, d'Estrella polar (http://www.grup62infantiljuvenil.cat/ca/llibre/disfressa-t-de-princesa_22735.html)

Mot del dia: LLARD

Avui, Dijous Gras, és bon dia per parlar de llard, un mot que genera diversos derivats  i que, a més, s'expressa amb formes diferents arreu del territori.

Comencem per la definició: llard és, DIEC en mà, el "greix tret per fusió del sagí del porc". El sagí és el greix cru del porc, que es pot salar i assecar per obtenir la cansalada, o bé tractar-lo a altes temperatures per obtenir-ne el greix premsat, el llard. Durant aquest procés, a més del llard s'obtenen altres restes, com ara pells, teixit conjuntiu i restes de múscul, que queden rostides i que conformen els llardons, un aperitiu popular i la base per a la coca de llardons que se sol menjar aquests dies. Els llardons reben altres noms com greixelló, greixó, greixolí, llardufa o rostilló.

El mot llardó, òbviament, deriva de llard, que ens ha arribat directament del llatí. A partir de la mateix arrel hem creat també l'adjectiu llarder, que s'aplica al mateix Dijous Gras (o Dijous Llarder). 

Al País Valencià i a les Balears, però, no es fa servir el mot llard: a les comarques valencianes se'n diu sagí (que canvia de significat), mentre que a les illes utilitzen la forma saïm, a partir del qual s'han creat les cèlebres ensaïmades (que no *ensiamades), ja que el saïm (o llard) és la base principal de la recepta. En aquests dos territoris, per referir-se al greix cru del porc, en diuen cansalada.

Llardons de porc (foto: http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/llardons_de_porc/)

Sobre els epònims

Coneixeu els epònims? Es tracta de mots formats a partir d'un nom propi, com ara nicotina (de Jean Nicot), kafkià (de Franz Kafka), sàdic (del Marquès de Sade)... La llista és molt llarga, i Josep Milà n'ha fet un recull extens en un article del seu bloc, Coses de la llengua, que recomanem i afegim a la nostra llista d'articles preferits.

Aquí teniu l'enllaç, no us el perdeu!: http://cosesdelallengua.blogspot.com.es/2013/01/una-situacio-kafkiana.html

Mot del dia: VIANANT

Avui proposem un mot que, aïllat, la majoria de gent coneix i utilitza correctament: vianant és la persona que fa camí per una via, que transita pel carrer. En aquest sentit, el barbarisme *peató és en desús, però sempre convé recordar-ho.
El que té de curiós aquest mot és que és molt difícil de flexionar, al contrari que passa en castellà i en altes llengües, de manera que quan hem de formar paraules a partir d'aquesta arrel hem de recórrer sempre a locucions i circumloquis, fet que en dificulta la fixació. 
Per a exemplificar-ho partirem del castellà, així l'explicació serà més senzilla. En aquesta llengua, quan hi hagut la necessitat de crear un adjectiu, un verb i un substantiu verbal, ho han fet a partir de peatón, sense més problemes: peatón → peatonal, peatonalizar; peatonalizar →  peatonalización.
Nosaltres, en canvi, tenim el problema que vianant no es presta tant a aquesta flexió i hem d'optar per altres solucions: 
- peatonal → de vianants: carrer de vianants, zona de vianants, etc.
- peatonalizar → convertir en zona de vianants
- peatonalización → conversió en zona de vianants

Convindreu amb mi que l'opció triada va en contra de l'economia (i la senzillesa) del llenguatge. Potser es podia haver optat per altres formes, com ara pedestre, o bé adoptar el francès piéton per fer *pietó, *pietonal, *pietonalitzar... 
Sigui com sigui, el Termcat fa temps que ha fixat les formes indicades i a aquestes ens hem d'atendre, per això des d'aquí en fem la difusió.

Nota afegida: l'usuari @calreflex de Twitter ens fa saber que a Manacor fan servir les formes peonal, peonalitzar i peonalització, derivades de peó, 'persona que va a peu'. Potser el Termcat ho hauria d'analitzar i proposar-ho per a l'estàndard.

Zona de vianants (foto extreta de
http://revista.consumer.es/web/ca/20091201/actualidad/tema_de_portada/75335.php)

Particularitats de l'apostrofació en els articles

Tothom coneix les regles d'apostrofació dels articles en català, són senzilles: s'apostrofen les paraules començades en vocal o h seguida de vocal, tret de les femenines que comencen amb i/hi o u/hu àtones (la iguana, la hidratació, la universitat, la humanitat...).
Ara bé, hi ha altres casos que no són tan coneguts i que cal recordar:


S'apostrofen:
- Els noms de xifres que comencen en vocal: l'1, l'XI, l'11a...
- Les paraules masculines començades en s líquida: l'striptease, l'Sporting, l'stop...

No s'apostrofen:
- Les paraules començades amb i o u que funcionen com a consonant: el iaio, la iaia, el iot, el iode, el iogurt, el uadi...
- Els noms de les lletres: la ela, la ema, la essa...
- Les paraules començades en h aspirada: el Hamlet, la hawaiana...
- Les paraules femenines començades en s líquida: la Scala de Milà...
- Les paraules una (hora del rellotge), ira, host i Haia, com a excepció: la una, la ira, la host, la Haia

Mot del dia: TRÀNGOL

Avui, un mot de connotació negativa pel qual hem de passar tots alguna vegada en la vida: tràngol. El DIEC el defineix com una 'mar moguda' i, per analogia, un 'moviment agitat de persones, de coses o d'esdeveniments', però també com un 'conflicte, problema, cosa difícil de resoldre'. Per això és reiteratiu fer servir l'expressió "passar un mal tràngol", perquè un tràngol és, per definició, dolent (algú ha passat mai un  tràngol bo?). En tot cas, podem dir "passar un bon tràngol" quan volem dir que el tràngol és considerable.
I per què diem "mal tràngol", quan ja per si mateix és dolent? Doncs per influència de l'expressió mal trago, correcta tal com recull el GDLC. El mot trago és un castellanisme (inacceptable en bon català, segons el DCVB) instal·lat en la nostra llengua que, amb bon criteri, es té tendència a evitar. Amb l'error, però, de mantenir l'adjectiu mal quan el canviem pel mot tràngol.
En relació amb l'etimologia, és incerta i no hi ha quòrum en els diccionaris que en donen l'etimologia: alguns diuen que prové d'un antic trangolar 'engolir', i d'altres que té relació amb tràmpol (a partir de l'arrel onomatopeica tramp-); en tots dos casos, sembla que les paraules engolir o estrangular haurien ajudat a adoptar la forma definitiva.
En resum, eviteu tant com podeu els tràngols i, encara més, els mals tràngols.

Mariano Rajoy, durant el tràngol de donar explicacions davant la Merkel (Foto extreta de http://www.rtve.es/alacarta/videos/noticias-24-horas/rajoy-insiste-publicado-absolutamente-falso/1682545/)

Mot del dia: SOBRE

Després d'uns quants dies sentint a parlar del mot sobre en tots els mitjans, he cregut oportú parlar-ne perquè té una curiositat: pot representar nombrosos tipus de paraules (o categories gramaticals) diferents, i això ho poden dir pocs mots. A saber:

- Substantiu: Bossa de paper / Part superior d'una cosa (He amagat el sobre al sobre de l'armari).

- Adverbi: Damunt (El pes de la justícia li va caure a sobre).

- Locució adverbial: A més (A sobre, va rebre un sobre)

- Preposició: En referència, pel que fa a / Damunt / Ultra (Sobre el sobre, amagueu-lo sobre l'armari) (Sobre tenir un bon sou, va rebre un sobre).

- Verb: Forma del verb sobrar, en valencià (Qui sobre, que se'n vaja).

- Prefix: Càrrec superior (sobrecoc), damunt (sobreàtic) o excés (sobresou).

Nota: en català, el mot sobrecollidor no té el mateix significat que en castellà, però també es podria aplicar al cas dels sobres: a la Corona catalanoaragonesa, era l'oficial de les generalitats dels regnes respectius que s'encarregava de cobrar els drets del General. Si fa no fa...

(Foto extreta de http://espanolaenpanama.blogspot.com.es/2011/12/abrir-cuenta-bancaria-panama.html)

Mot del dia: GUILOPO

Avui proposem un mot propi del valencià que no és gaire conegut en l'àmbit general: guilopo. Serveix per a anomenar una persona hàbil, astuta, que obra amb mala intenció (potser ja sabeu, doncs, perquè és el mot del dia). Altres sinònims d'abast més general són picardiós, murri... És un equivalent del castellà pícaro. 
El mot té l'origen en el castellà galopo, derivat del francés galopin, 'criat missatger'; en català passa a guilopo per influència de guilla (o rabosa), animal també molt astut. 
El refrany "Tots els guilopos tenen fortuna" deixa clar el seu sentit i dota la paraula de màxima vigència (considerat tots els significats del mot fortuna).
Un altre significat del mot és 'toix, beneit'. Curiosament, un significat totalment oposat.

Per saber més coses d'aquesta paraula, recomanem aquest enllaç de Google Books, que mostra un fragment del Diccionari Històric del Valencià Col·loquial, de Joaquim Mestre: http://goo.gl/2KFgG

Imatge: El Lazarillo de Tormes, de Goya. Es tracta d'un dels pícaros o guilopos més coneguts de la literatura universal. (http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:El_Lazarillo_de_Tormes_de_Goya.jpg)