L'apòstrof en els numerals

Ara que s'acosta l'1 de Maig, recordarem que l'apòstrof no s'escriu només davant de les paraules: davant dels nombres també cal fer-ho, sempre que el numeral comenci per vocal. En concret, escriurem accent davant dels cardinals 1 i 11, i davant de l'ordinal 11è. Però no ho farem davant dels ordinals en nombres romans I, II, III i IV, tot i, aparentment, començar per vocal. En canvi, sí que ho farem davant de l'ordinal XI.

En resum, escrivim apòstrof en aquests casos:
- Ordinals: l'1, l'11 (l'1 de Maig, l'11 de Setembre).
- Cardinals: l'11è (i derivats), l'XI (l'11a Fira, l'XI Congrés)

Diferències entre "eixugar" i "assecar"

A proposta d'una piulada de @Carlets27, avui anava a escriure una píndola sobre les diferències entre eixugar i assecar, però el que faré serà reproduir un breu article d'Eugeni Reig que va publicar en el número 52 de la revista Llengua Nacional, que ho deixa molt clar:

En català tenim aquests dos verbs que s’usen a vegades erròniament com a sinònims, però que, de fet, no ho són. Assecar és simplement ‘fer que una cosa esdevingui seca, perdi la humitat’. En canvi, eixugar té un significat molt concret que és ‘llevar la humitat, l’aigua (d’una cosa molla)’. De fet, usem assecar quan la humitat és inherent a la substància, mentre que emprem eixugar quan aquesta humitat li ha estat afegida. Així, diem eixugar-se les mans, la cara, etc.; també estenem la roba al sol perquè s’eixugui. Un eixugamà (o eixugamans) és un estri per a eixugar-se les mans. Hi ha també altres usos anàlegs de eixugar com eixugar-se la suor, les llàgrimes, etc.; fins i tot diem eixugar-se la boca. Diferentment diem que una font s’asseca o que certs productes alimentaris es deixen assecar per a aplicacions posteriors. No hem de confondre, doncs, un assecador amb un eixugador. Hi ha eixugadors de mans, de cabells, etc., casos en què no és propi anomenar-los assecadors, ja que aquests són sobretot aparells industrials destinats a assecar diferents productes.

Sobre els fruits i les fruites seques

La paraula fruit fa referència a l'òrgan d'una planta que conté les llavors. Quan aquest fruit és comestible, s'anomena fruita. I la fruita pot ser fresca (pomes, plàtans, peres...), seca (ametlles, avellanes, castanyes), dessecada (orellanes, prunes seques, panses...), confitada...
Per tant, és més adequat dir fruita seca o fruites seques que no fruits secs, ja que amb el femení expressem que aquest fruit és comestible.
Els dos diccionaris catalans de referència són ben clars en aquest sentit:

- DIEC: Fruita 1 f. [LC] [HO] Fruit comestible. Menjar fruita. Fruites seques. Fruita confitada. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=fruita&operEntrada=0)

- GDLC: 4 fruita seca Fruits comestibles d'alguns arbres o plantes, normalment envoltats d'una closca dura, sense polpa i amb un baix contingut en aigua, cosa que en permet una llarga conservació, com les ametlles, les avellanes, les nous, les castanyes i els pinyons. (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0067385)

Sobre l'ús del singular o el plural, és indiferent, ja que sovint s'utilitza el singular per a generalitzar.   

És un supòsit, per descomptat!

La paraula castellana supuesto es pot expressar de diferents maneres en català, i cal saber quina forma cal utilitzar en cada cas.
- Quan es refereix a una conjectura (una suposició), direm supòsit: "És un supòsit que no tenim en compte".
- Quan fa funció d'adjectiu per a expressar un fet que se suposa com a cert, direm pretès: "Aquest és el pretès culpable de l'assassinat".
- Quan forma part de l'expressió por supuesto, direm per descomptat (o altres sinònims, com I tant!): "Per descomptat que m'agrada!" / "I tant que m'agrada!".
- Quan forma part de l'expressió dar por supuesto, direm donar per fet: "Hem donat per fet que no vindries".
- Quan forma part de la locució conjuntiva en el supuesto de que, direm posat que (o altres sinònims, com en cas que): "Posat que plogui, ens quedarem".
- Quan indica el participi del verb suponer, nosaltres direm suposat (participi de suposar): "Quan he sentit els crits, he suposat que havíeu guanyat".

Per tant, el mot suposat només és correcte en l'últim cas i cal evitar-lo en els anteriors.

El símbols de les unitats de mesura

Sobre els símbols de les unitats de mesura s'ha parlat molt, però mai és sobrer recordar com cal escriure'ls correctament: tenen una única forma, establerta per un sistema internacional, per tant cal escriure'ls sempre seguint aquest criteri. En general s'escriuen amb minúscula (tret d'alguna excepció), en rodona i sense punt final, com tots els símbols (les abreviatures, en canvi, sí que en poden dur).

Així, eviteu sempre formes com *gr, *grs., *Kg, *Km... Heu d'escriure g, kg, km, etc.

En aquest enllaç hi ha una llista amb els principals símbols del sistema internacional d'unitats: http://www.ub.edu/criteris-cub/criteri.php?id=976#976

Sobre la llum, els llums i les làmpades

El mot llum pot ser femení i masculí: en femení anomena l'agent físic que fa visibles els objectes, mentre que en masculí identifica l'estri o l'aparell que serveix per a emetre llum, que és produïda per una làmpada que hi ha dins: pot ser una làmpada d'incandescència (o bombeta), una làmpada halògena, una làmpada de baix consum, etc.
Per tant, alerta quan vulgueu anomenar la lámpara del castellà: no és làmpada, sinó llum en masculí: un llum de peu, un llum de sostre, un llum d'oli... Igualment, cal dir encendre els llums, apagar els llums, etc., ja que encenem o apaguem l'aparell, no l'agent físic.

De vestidors i emprovadors

Les paraules vestidor i emprovador tenen unes peculiaritats que sovint fan que s'anomenen de manera incorrecta. Un vestidor és un lloc habilitat per a vestir-se o canviar-se de roba. No s'ha de confondre mai amb vestuari, que d'una banda identifica el lloc on es guarden els vestits (sinònim de guarda-roba), i de l'altra anomena el conjunt de vestits que té una persona.
Pel que fa a l'emprovador, és el lloc habilitat en una botiga per a emprovar-se la roba. No utilitzeu mai, doncs, en aquest context, les paraules provar i provador, que tenen altres significats: emprovar-se és per a la roba, provar és per a altres objectes i persones i tastar és per al menjar. Però això ja són figues d'un altre paner.

Concurrència de dierèsis

Si mai heu d'escriure el verb argüir, us trobareu que hi ha formes verbals en què necessitareu escriure dues dièresis juntes: per exemple, *argüïes, *argüïres, *argüïm... Aquesta doble dièresi és defensada i publicada per alguns lingüistes (Ruaix, Valor, Lacreu...). Amb tot i això, l'IEC va acordar que en aquests casos només s'ha d'escriure la de la i i eliminar la de la u: arguïres, arguïm... 
Noteu, però, que en els casos en què cal escriure accent en comptes de dièresi, la de la u es manté: argüírem, argüí... 

Es tracta d'un cas poc paradigmàtic, una curiositat fins i tot, però que cal conèixer.

Problemes del verb "recórrer"

El verb "recórrer", utilitzat amb el sentit de 'Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició', és intransitiu, de manera que no pot portar mai un complement directe: això significa que no podem dir *Recórrer una sentència, sinó Recórrer contra una sentència. Per veure-ho clar, podem substituir el verb per la paràfrasi "presentar un recurs": L'acusat ha recorregut contra la sentència →  L'acusat ha presentat un recurs contra la sentència. 
De la mateixa manera, quan construïm l'oració amb veu passiva, no podem dir La sentència ha estat recorreguda, sinó Contra la sentència s'ha presentat un recurs, entre d'altres fórmules.
Hem de remarcar, finalment, l'error morfològic en què s'incorre sovint a l'hora d'anomenar l'infinitiu d'aquest verb i d'altres amb la mateixa terminació: no podem dir mai *recurrir, *transcurrir, *ocurrir... Direm sempre recórrer, transcórrer, ocórrer... El mateix passa amb el participi: no és *recurrit, *transcurrit, *ocurrit..., sinó recorregut, transcorregut, ocorregut...

(Píndola suggerida per @bonvalencia)

"Guia d'usos lingüístics"

Avui recomanem l'enllaç en PDF d'un llibre publicat el 2002 per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: la Guia d'usos lingüístics, un manual pràctic, escrit amb llenguatge planer i amb molts exemples, que orienta els parlants de la nostra llengua en diversos aspectes gramaticals i els ajuda a establir criteris i a resoldre dubtes. Està escrita des de l'àmbit valencià, de manera que s'hi destaquen les formes d'aquest parlar, però serveix igualment per a qualsevol parlant de la llengua catalana.
El llibre es pot comprar a les llibreries i també es pot consultar el PDF en l'enllaç següent: http://www.ua.es/institutos/inst.filovalen/Guiausos.pdf

Dades editorials:
Guia d'usos lingüístics, Antoni Ferrando (coord.). Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alacant: 2002.
ISBN: 84-370-5344-7

Remarques sobre la Pasqua

Ara que ve el temps de Pasqua farem un apunt per parlar d'expressions que contenen aquest mot:
- Fer Pasqua abans de Rams: 'Esperar un fill abans de casar-se'.
- Content com unes pasqües: 'Molt content, molt alegre'.
- Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'.

Pareu atenció, però, a aquests expressions, poc genuïnes en la nostra llengua i que convé corregir:
- *I santes pasqües: és més correcte dir I s'ha acabat! o I no en parlem més!
- *Fer la pasqua a algú: hem de dir Fer la guitza a algú.
- *Ocórrer de Pasqües a Rams: direm Ocórrer molt de tant en tant.

I tres remarques finals més:
- Quan la paraula està en singular expressa una festivitat concreta i s'escriu en majúscula; en canvi, en plural ha perdut aquest matís i s'escriu en minúscula.
- La paraula "Pasqua", en singular, s'escriu amb q i no porta dièresi perquè després de la u va una a; igualment el derivat pasqual. En el plural i el diminutiu, en canvi, com que la u va seguida de e, sí que s'escriu dièresi: pasqües, pasqüeta.
- En català és incorrecte l'adjectiu *pasqüer; per tant no direm *Una roba pasqüera, sinó Una roba de Pasqua.