En principi de paraula s'escriu b i no p en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu), i s'escriu pi no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, cabdal, cabdell, cabdill.
Tant la regla com les excepcions s'extenen als composts i derivats (de substancia, insubstancial; de cabdell,cabdellar); esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.
Norma 2
S'escriu p davant t, c, s, n (asèpsia, hipnòtic); b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte,sobte.
En final de paraula s'escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i ensíl·lab (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb,corbera) i amb o ab (preposició); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.
Davant l i r mai no s'escriu v.
Norma 5
La c representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep); la g representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent): els sons guturals c i g poden confondre's en mig i final de paraula. En mig de paraula s'escriu c davant c, s, t i z; s'escriu g davant d, g, m, n (acció, eczema, fragment, insigne).
Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.
Norma 6
En fi de paraula s'escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, leg, i altres en general cultes i estrangeres que duen en les llengües originàries (rizófag, centrifug).
Norma 7
Davant e, i, se representa el so gutural g mitjançant la intercalació d'una u muda (guerra).
Norma 8
El so gutural de c davant e, i se representa mitjançant la q seguida d'una u muda (que, quina).
Norma 9
El so gutural de c davant una u i una altra vocal que formen una mateixa síl·laba se representa per q. Si la segona vocal és e, i, damunt la u s'escriu la dièresi (quan, freqüent, obliqüitat, quota).
Norma 10
En principi de paraula s'escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.
Norma 11
En fi de paraula s'escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres com anhídrid, sumand, babord, lord.
Norma 12
El so palatal de g se representa davant e, i per g (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa per j davantecc, ect (adjectiu, abjecció); en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega, comJesús, Jehú, jerarquia, jeroglific i llurs derivats (jeràrquic, jesuïta). Davant a, o, u se representa per j(jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).
Norma 13
El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). De vegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a mes, en casos com -fixe- i els derivats. Per a que prenga el de ch francesa s'interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: de vegades també darrere de la i (bolitx).
El so de pre-palatal africada (ch castellana) es representa a començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj davant de a, o, u (platja, desitjós); i per tg davant e, i, (metge).
A la fi de paraula per g darrere les altres vocals (vaig, lleig, roig, puig).
Norma 14
Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel·ligència, mol·le), s'escriu entre les dos l un punt volat.
Norma 15
Davant b, p, m s'escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat), llevant d'alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).
Norma 16
Davant f s'escriu n en con, en, in (confirmar, enfit, infecció), llevat d'èmfasi, emfisema, emfitèutic i emfraxi. En qualsevol altre cas s'escriu davant sempre m (àmfora, amfibiològic).
Norma 17
Davant consonant, fora b, f, p i m s'escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta, femta,comtat, somriure, premsa, tramvia i els compostos de vir (triumvir).
Norma 18
S'escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.
Norma 19
El so de rr es representa per r darrere de consonant i també darrere dels prefixs ante, contra, sobre, supra,uni, bi, tri, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).
Norma 20
S'escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col·lectius o de lloc, com canyar); er (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); or (derivats d'adjectius o verbs, generalment abstractes comblancor); dor (de persones, lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor,esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (nàixer,però vendre, vore) i en córrer.
Norma 21
El so alveolar sonor de s (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant, i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefix trans (transigir).
Norma 22
El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per s o c, segons l'etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l'etimologia. Davant a, o, u la c pren la forma de ç (ctrencada): serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió.
Norma 23
S'escriu c o ç i no s darrere de c (acció), fora sacsar i sos derivats; en les terminacions ància, ència(repugnància, València); en les terminacions ança, ença, quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix origen, que porten z (braç, cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).
Norma 24
S'escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dissa, (enjogassat, de joc;pallissa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.
Norma 25
S'escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic i zoari i en algunes altres així mateix cultes (zoologia, paleozoic, hematozoari, amazona).
Norma 26
S'escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti,hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil·làbic).
Norma 27
S'escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen una altra vocal i pertanyen a síl·laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials co, re (coincidir, reunir) i la i dels sufixesisme, ista, de la terminacio verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).
Norma 28
L'apostrof s'escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d'una paraula monosil·làbica que ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l'home, de l'home, porta'l). Fora estes i la preposicio de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l'escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.
Norma 29
Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s'escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals, van també unides les unes a les altres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te'ls).
Norma 30
S'escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixespseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte, pre-romà, prosector, despús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i cosemblants. (1)
Norma 31
La lletra h només s'escriu quan ho exigeix l'etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver,ahir; però raó, no rahó).
Norma 32
La lletra y s'empra en el dígraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres.
Norma 33
El dígraf ch té ús també en paraules estrangeres i en alguns noms de llinatge.
Norma 34
S'accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en en, in: ofén, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.
Tota a accentuada porta l'accent greu: voldrà, català.
Tota i i tota u accentudades, l'agut: país, Rússia.
Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota e i tota o tancades, l'agut: església, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Aixo vol dir que ambdós formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.
[Font: Josep Lluís Doménech i Joan Carles Buchón, Normes del 32. Ara i ací, València: Editorial Prensa Valenciana, SA, 1998]
(1) Aquesta norma ha estat reformulada per l'IEC.
